Fitxa tècnica:
Títol: Los cínicos no sirven para este oficio. Edició: Realitzada per M. Nadotti
Autor: Ryszard Kapuscinski Traducció: Xavier González Rovira
Editorial: Anagrama Copyright: 2002.
L’obra s’estructura en tres apartats. En el primer, podem observar una reunió de periodistes que es va celebrar a Apúlia (Itàlia). Kapuscinski va ser el convidat estrella, i la reunió fou moderada per Maria Nadotti. El segon apartat, en canvi, consisteix en una entrevista a Kapuscinski, que va dur a terme Andrea Semplici. Finalment, a la tercera part, veiem la trobada que va organitzar Maria Nadotti entre John Berger i l’escriptor polonès.
Al llarg del llibre Kapuscinski reflexiona sobre el bon periodisme. Això ho fa especialment a la primer part, on a més a més descriu els trets bàsics d’aquest i com s’està veient afectat per la gran revolució electrònica, entre d’altres temes. A la segona part, en canvi, se centra més en la seva experiència al continent africà i l’estat en què es troba aquest. Pel que fa a la tercera, la temàtica és diferent a les dues parts anteriors. Kapuscinski, juntament amb Berger, delibera i medita sobre temes com la importància de la pagesia, la preferència dels mitjans de comunicació en competir que no pas en comunicar, el periodisme de reflexió i el periodisme que busca anar al lloc dels fets, ... Així doncs, l’obra no es centra només en la qualitat i els trets del periodisme òptim, però sí que en certa manera la major part d’aquesta va enfocada a aquests dos temes.
Kapuscinski, amb aquesta obra, vol mostrar els trets bàsics del bon periodisme, per així intentar que l’essència d’aquest no empitjori. És a dir, pretén que sigui veraç, crític, que expliqui les coses tal com són, per tal que aquest no caigui en la trivialitat.
Aquesta obra és un paradigma del periodisme i de l’evolució que està vivint des de les últimes dècades. Al principi de tot, Kapuscinski fa referència a la revolució electrònica que està vivint el periodisme i la societat en general. Considera que és útil per a la professió, però que no pot acabar substituint aquesta. Bé, jo considero que aquesta gran revolució ha beneficiat al periodisme en alguns aspectes, com per exemple en la possibilitat de transmetre informació a l’instant, “d’estar” a totes les parts del món o de proporcionar una major accessibilitat a bona part de la informació. Tanmateix, l’ha perjudicat també, ja que ha provocat que la comunicació esdevingui un negoci que, com ja ha alertat Kapuscinski, cada vegada mira més pel propi interès que no pas per una comunicació lliure, creïble, ... Això està damnificant aquesta professió, ja que cada vegada més els periodistes es troben pressionats econòmicament, políticament, etc i no poden exercir de manera lliure. I si un periodista no pot explicar una veritat perquè va en contra dels interessos del director per qui treballa, llavors s’està exercint un periodisme interessat i demagògic. Aquest és un dels grans problemes que presenta avui el periodisme.
També vull destacar la seva visió humanista del periodisme. Segons Kapuscinski, un bon periodista ha de ser bona persona i relacionar-se amb els altres. Bé, tot i que coincideixo amb ell en l’aspecte que si intentes entendre als altres i tractar-los bé tens més possibilitat d’obtenir informació, també cal afegir que no sempre és possible, encara que vagis amb bona intenció. I pel que fa a ser bona persona, penso que això en part depèn del punt de vista de cadascú. Penso que sí que és cert que si vols ser un bon periodista, has de ser una bona persona i buscar sempre la veritat. Però si ets molt crític i en un article critiques a algú, per exemple, aquest no pensarà precisament que ets gaire bona persona. Per això depèn també el punt de vista de cadascú. Ara bé, si es mira des d’una perspectiva més o menys objectiva, es pot saber qui ho és i qui no ho és.
Canviant de tema, i fent referència quan diu que per a ell, cada periodista s’ha d’especialitzar en el que li agradi, hi estic totalment d’acord. Sí que és veritat que, per a ser un bon periodista, has de saber una mica de tot. Però considero que, si et vols especialitzar en un àmbit que t’agrada, has de lluitar per aconseguir-ho, ja que serà en aquell àmbit on aconseguiràs un major èxit. M’ha agradat molt el comentari que fa sobre la màgia que s’estableix entre l’entrevistat i l’entrevistador. Entre ells es crea una relació especial, que després acabes recordant al llarg de la teva vida a través de la memòria afectiva. És el que deia Proust, que els humans ens movem per la memòria afectiva. Els periodistes, doncs, estableixen una relació especial amb els entrevistats. Segons Kapuscinski, tot periodista ha de lluitar contra una certa censura, contra uns interessos, i s’ha d’evitar la lluita directa. Bé, la censura existeix a tot arreu, fins i tot als països més liberals. Vagis on vagis, sempre hauràs de lluitar contra aquesta i contra tot tipus d’interessos. És veritat, però, que si vas a un país amb poca llibertat ho tindràs més difícil. I a molts països, a part d’aquesta censura que podríem dir-ne oficial, hi ha la censura que exerceixen grups poderosos. Per exemple, a Itàlia, si critiques molt a la màfia italiana la mateixa et pot amenaçar de mort o matar-te, exercint una certa pressió i censura sobre la teva professió de periodista.
Pel que fa als viatges a Àfrica que se’ns explica a la segona part, crec que demostra la bondat d’aquest gran home i periodista, que es compromet a arriscar la seva vida per tal de, com bé diu ell, “revelar les injustícies que pateix la gent pobre”. Jo, que m’he llegit Eben, considero que ho aconsegueix.
La tercera part és també molt interessant, ja que es tracten temes captivadors com la importància de la pagesia, el silenci en l’escriptura, alguns tipus de periodisme, ... D’aquesta part val la pena destacar la diferenciació que estableixen entre el periodisme més reflexiu de J.Berger i el periodisme “d’acció” de Kapuscinski. Els dos tenen molt de valor. Encara que molta gent pugui pensar que el d’acció en té més, ja que sovint van a països pobres a fer de corresponsals, també el de reflexió ho pot ser. Per exemple, Varlam Shalámov, autor entre d’altres obres de Relats de Kolimá, va exercir més aviat un periodisme de reflexió, es va quedar vivint a Rússia, el seu país natal, i va viure situacions molt perilloses igualment.
Retornant al tema de la manipulació dels mitjans de comunicació segons els seus interessos, haig de dir que actualment cada dia podem trobar-ne molts exemples. Per exemple, per què no surt més sovint als mitjans de comunicació que Espanya està construint des de fa uns quants anys les mines que maten a tanta població civil innocent a Afganistan? Doncs senzillament perquè no interessa als mitjans de comunicació. Per això, Kapuscinski, en aquest llibre, demana que no perdem el rumb, que no perdem el nord, i que mostrem la nostra humanitat, la nostra humilitat i el nostre sentit crític no només per a ser bons periodistes, sinó també per a ser bones persones.
Ja per acabar, vull destacar la humanitat i la bondat que exhibeix aquest home. No només ha estat la crème de la crème del periodisme del segle passat, sinó que a més a més ha demostrat la teoria que proclama en aquest llibre: “els cínics no serveixen per al periodisme”.
